Telling Tales 1 - Take Five! - 2/2

Ja són les déu. Comencem amb la coca. La prenem més que res per aguantar desperts unes hores més, per véncer la sensació soporífera que comença a causar l'alcohol en nosaltres. Quan el pols entra al meu nas em sent alliberat i tancat al mateix temps. Familiar sensació. Agradable amb el temps. Escolte la música. Ja no m'importa el que m'empasse, només ho prenc. Estic una mica marejat. Però ja és mitjanit. He aguantat fins a les dotze. Moderant-me, prenent-ho tot lentament. L'efecte excitant de la coca comença a desaparéixer.

Crec que m'ajauré una mica. Tanque els ulls... sona Miles Davis... Òbric els ulls. Són les tres de la matinada. Escolte alguns sorolls davant de mi i mire en eixa direcció sense alçar el cap. Carles i Jaume estan amb Núria a l'altre sofà. Es mouen, tres siluetes que destaquen en l’obscuritat. No pareix que ella es resistesca molt. Em sorprén el fet que aquesta visió no em provoca cap sentiment, cap llàgrima als meus ulls ni cap necessitat d'alçar-me i alliberar la fúria que se suposa hauria de provocar-me aquesta situació. En aquest moment estic massa atordit per a això. I quasi són a l'abast de la meua mà. Preferisc no mirar el que està ocorrent cap als meus peus. No vull imaginar el que els altres deuen estar fent a la pobra Marta. Tot és borrós. Torne a tancar els ulls... I els torne a obrir.

Ara són les sis i mitja del matí. Tots estan adormits. Núria, dissimuladament ajaguda sobre una butaca molt a prop de mi. M'aixeque. Preferesc no dir res. Me'n vaig en silenci. Tinc el cap massa ocupat per a sentir ressaca. No és la primera vegada que pense el que estic pensant ara mateix. Pero mai aquesta idea havia sigut acompanyada, al meu cap, per tan gran quantitat de pensaments. El meu futur... La meua família... Els errors comesos... Els errors que han fet que ja no puga pensar que sempre puc recolzar-me en cap cosa, que no tinga un futur, ni una família... ni a Núria. Només ara que no és al meu costat m'adone que ella era l'única cosa que em mantenia unit al món real. El millor que podia haver-li passat seria no haver-me conegut mai en la seua vida. Jo l'he empesa a una existència miserable. A la meva existència. Per la meva culpa ja mai no serà capaç de reprendre els estudis. Tant alcohol i tanta droga et prenen la capacitat d'aprofitar la teua vida, el teu dret innat a una existència digna. He convertit la meravellosa dona que era en una adúltera sense cap possibilitat de reprendre la vida que hauria d'haver tingut.

Agafe un taxi, que em porta a la zona portuària. Pague al conductor i camine cap a la zona més allunyada de cap trànsit o càrrega. El sol ha començat a sortir fa algun temps. El mar, feia una estona de color roig, ara passa a la seua blavor habitual. Aquest matí és inusualmet calmat. Per primera vegada sent por. No sé com continuar. Em sent desemparat, sent la inseguretat que em causa pensar en el fet que a ningú no li importe jo. Llavors, per què em preocupe tant pel que senten els altres, pel que els passe? Per què pel meu futur? Per què per aquella gossa? Les decisions que he pres en la meua vida ja són preses, no es pot tornar enrere. I què dimonis, sóc feliç amb eixa merda. Cadascú ha de conviure amb els seus propis problemes. Jo sóc feliç amb els meus. Així que tornaré al centre, trucaré a Carles, fingiré que no s'ha tirat a la meua xica, i tornarem a quedar per beure més que mai. L'endemà no és prometedor, però és el meu endemà. El que he triat. Llavors, què més dóna?

PS.: Moltíssimes gràcies a Dora per la correcció.