Telling Tales 1 - Take Five! - 1/2

Take Five!


Ara, quasi sense adonar-nos, ens trobem corrent pel carrer. Hem accelerat el pas a poc a poc, i ara els vianants ens miren al passar prop d'ells, observen a la parella corrent, fingint que s'interessen per una vida que no és la seua.
Què pensaran els meus amics... Jo arribant tard a la meua pròpia festa... Però, ara que ho pense, per què tanta importància al simple fet de complir vint-i-un anys? És una edat com una altra qualsevol. Un monòton i insípid any més de la meua vida. M'agradaria molt conéixer algú que sent passió per cada moment que viu, de veritat. Això em plauria molt. Jo vaig deixar de sentir-la al voltant dels quinze anys. De vegades em pregunte si va ser allò el que em va impulsar a provar amb la cocaïna. Però després pense que per a què qüestionar-se això; què dimonis, ho faig només per divertir-me. Que no hi haja cap passió en la meua vida no té res a vore. ''Les males companyies'', diria el meu pare. Això si tan sols haguera tingut un pare normal. Quan va esbrinar que jo prenia de tot i que ja no anava a l'intitut, ho va deixar córrer. Estava massa ocupat amb els seus negocis. Però en el fons supose que he de donar-li les gràcies. Els seus negocis m'han pagat les meues festes, la meua roba i els meus amics.

El meu dit pressiona el timbre de la porta. Carles, el meu amic més íntim, ens dóna la benvinguda a mi i a la meua xica. Núria. La vaig conéixer fa tres anys, mentre comprava algunes coses, res important. Tota ella em va entusiasmar des del primer instant en què la vaig vore. Alta, figura perfecta, pell clara, de cabells rogencs que arribaven a paréixer autèntic foc a la llum del sol. És una figura literària que he trobat en milers d'obres, però en aquest cas no és cap exageració; el seu reflex m'arribava a cremar. La seua mirada és tan profunda que sembla que estiga sabent el que penses en qualsevol moment, però mai no et fa sentir incómode, no són uns ulls inquisidors. Al contrari, amb eixa mirada és capaç d'expressar quasi tant amor com ho fa amb el seu somrís. Quan ella somriu... Quan ella em somriu sembla que no puga haver-hi cap problema, ni en la meva vida, ni en la resta del món. Sense ser precisament angelical, amb la seua bellesa pot fer fugir tots els dimonis. I no és només la seua bellesa. És intel·ligent, bastant culta i molt alegre. Amb ella et sents a gust, i això és molt més del que es pot dir de moltes de les xiques que he conegut. Ella anava a la universitat. Naturalment, la va deixar poc després de conéixer-me. Les companyies poden arribar a ser molt influents. El primer any, el meu actiu estil de vida la va apagar un poc, però ja s'ha acostumat.

Entrem. Per a celebrar la festa, com de costum, han llogat un estudi de bastant bon tamany, situat en una planta baixa d'un carrer del centre. Res de cases pròpies, per descomptat. Em felicita la resta d'assistents, tots asseguts en sofàs i butaques de sky roig que contrasta amb el blanc de les parets de l'estudi. Albert, Jaume, Enric, Joan, Marta... L'encantadora Marta. Màxim no ha vingut; es deu trobar indisposat. O potser avui no li abelleix actuar. Mai no he pensat que els meus amics ho siguen per vertadera amistat. Però he de reconéixer que de vegades són molt bons actors. Núria i jo ens asseiem, i prenem una copa. Comencem lleuger. Un parell de copes molt pausades. El jazz que sona de fons dóna un fingit aspecte d’elegància. Take Five. La meua favorita. I So What de Miles Davies s'escoltarà molt prompte. Eixes dues no poden faltar a la meua festa. Meua? En fem tantes que ja no puc diferenciar quina està dedicada a mi, quina a Albert, quina a Carles... Sempre busquem una excusa per a celebrar una festa cada tres dies. Bé, això féiem almenys al principi; ara ja no cal cap excusa. Només servix per a enganyar-nos. Ens reunim, bevem, dormim, i ja vindrà la resta. No calen explicacions pel que respecta al meu pare. De fet, de vegades passen dies fins que torne a la meua casa. Una vegada vaig estar quasi un mes sense passar per allí. Pague una habitació en un hotel o alguna cosa pareguda. Ni tan sols parle amb el meu pare quan sóc a casa, fora de l'estrictament necessari. Pel que respecta a la meua mare tampoc no calen explicacions, per descomptat. Va morir quan jo tenia tres anys. No sé com. El meu pare mai no m'ho va dir. Tampoc no li ho he preguntat.