Telling Tales 1 - Take Five!

He decidido colgar aquí un relato escrito por mí como trabajo de Valenciano. He de reconocer que no escribía ninguno desde hace mucho, y que además este es hasta ahora el único que personalmente considero al menos decente.

Hay que puntualizar que la versión colgada, que, por supuesto, está escrita en valenciano, es una edición recortada del relato, ya que la ocasional violencia verbal del producto original no me permitían presentarlo como trabajo. Aunque al no ser tanta la cantidad de estos momentos ''explícitos'' (que no puse en un principio sino porque cuando escribo lo hago sin pausa, tal y como se me ocurre, y aquello que viene a mi mente ha de ser plasmado tal cual) no hay tantas correcciones. Sin embargo si hay otras diferencias, como el hecho de que en la versión original del relato, los hechos que acontecen en durante la noche del cumpleaños no causan al protagonista ninguna emoción de modo inmediato, a diferencia de la versión aquí copiada, en la que, para que resultara más estética, el protagonista sí se siente afligido.

Algún día colgaré aquí mismo el relato original, traducido al castellano y sin recortes. Hasta entonces, la versión presente del relato se encuentra en las dos entradas inferiores a esta.




''Ellos temen que el diablo venga y te ponga ojos.''
School, Supertramp, 1974.

Telling Tales 1 - Take Five! - 1/2

Take Five!


Ara, quasi sense adonar-nos, ens trobem corrent pel carrer. Hem accelerat el pas a poc a poc, i ara els vianants ens miren al passar prop d'ells, observen a la parella corrent, fingint que s'interessen per una vida que no és la seua.
Què pensaran els meus amics... Jo arribant tard a la meua pròpia festa... Però, ara que ho pense, per què tanta importància al simple fet de complir vint-i-un anys? És una edat com una altra qualsevol. Un monòton i insípid any més de la meua vida. M'agradaria molt conéixer algú que sent passió per cada moment que viu, de veritat. Això em plauria molt. Jo vaig deixar de sentir-la al voltant dels quinze anys. De vegades em pregunte si va ser allò el que em va impulsar a provar amb la cocaïna. Però després pense que per a què qüestionar-se això; què dimonis, ho faig només per divertir-me. Que no hi haja cap passió en la meua vida no té res a vore. ''Les males companyies'', diria el meu pare. Això si tan sols haguera tingut un pare normal. Quan va esbrinar que jo prenia de tot i que ja no anava a l'intitut, ho va deixar córrer. Estava massa ocupat amb els seus negocis. Però en el fons supose que he de donar-li les gràcies. Els seus negocis m'han pagat les meues festes, la meua roba i els meus amics.

El meu dit pressiona el timbre de la porta. Carles, el meu amic més íntim, ens dóna la benvinguda a mi i a la meua xica. Núria. La vaig conéixer fa tres anys, mentre comprava algunes coses, res important. Tota ella em va entusiasmar des del primer instant en què la vaig vore. Alta, figura perfecta, pell clara, de cabells rogencs que arribaven a paréixer autèntic foc a la llum del sol. És una figura literària que he trobat en milers d'obres, però en aquest cas no és cap exageració; el seu reflex m'arribava a cremar. La seua mirada és tan profunda que sembla que estiga sabent el que penses en qualsevol moment, però mai no et fa sentir incómode, no són uns ulls inquisidors. Al contrari, amb eixa mirada és capaç d'expressar quasi tant amor com ho fa amb el seu somrís. Quan ella somriu... Quan ella em somriu sembla que no puga haver-hi cap problema, ni en la meva vida, ni en la resta del món. Sense ser precisament angelical, amb la seua bellesa pot fer fugir tots els dimonis. I no és només la seua bellesa. És intel·ligent, bastant culta i molt alegre. Amb ella et sents a gust, i això és molt més del que es pot dir de moltes de les xiques que he conegut. Ella anava a la universitat. Naturalment, la va deixar poc després de conéixer-me. Les companyies poden arribar a ser molt influents. El primer any, el meu actiu estil de vida la va apagar un poc, però ja s'ha acostumat.

Entrem. Per a celebrar la festa, com de costum, han llogat un estudi de bastant bon tamany, situat en una planta baixa d'un carrer del centre. Res de cases pròpies, per descomptat. Em felicita la resta d'assistents, tots asseguts en sofàs i butaques de sky roig que contrasta amb el blanc de les parets de l'estudi. Albert, Jaume, Enric, Joan, Marta... L'encantadora Marta. Màxim no ha vingut; es deu trobar indisposat. O potser avui no li abelleix actuar. Mai no he pensat que els meus amics ho siguen per vertadera amistat. Però he de reconéixer que de vegades són molt bons actors. Núria i jo ens asseiem, i prenem una copa. Comencem lleuger. Un parell de copes molt pausades. El jazz que sona de fons dóna un fingit aspecte d’elegància. Take Five. La meua favorita. I So What de Miles Davies s'escoltarà molt prompte. Eixes dues no poden faltar a la meua festa. Meua? En fem tantes que ja no puc diferenciar quina està dedicada a mi, quina a Albert, quina a Carles... Sempre busquem una excusa per a celebrar una festa cada tres dies. Bé, això féiem almenys al principi; ara ja no cal cap excusa. Només servix per a enganyar-nos. Ens reunim, bevem, dormim, i ja vindrà la resta. No calen explicacions pel que respecta al meu pare. De fet, de vegades passen dies fins que torne a la meua casa. Una vegada vaig estar quasi un mes sense passar per allí. Pague una habitació en un hotel o alguna cosa pareguda. Ni tan sols parle amb el meu pare quan sóc a casa, fora de l'estrictament necessari. Pel que respecta a la meua mare tampoc no calen explicacions, per descomptat. Va morir quan jo tenia tres anys. No sé com. El meu pare mai no m'ho va dir. Tampoc no li ho he preguntat.

Telling Tales 1 - Take Five! - 2/2

Ja són les déu. Comencem amb la coca. La prenem més que res per aguantar desperts unes hores més, per véncer la sensació soporífera que comença a causar l'alcohol en nosaltres. Quan el pols entra al meu nas em sent alliberat i tancat al mateix temps. Familiar sensació. Agradable amb el temps. Escolte la música. Ja no m'importa el que m'empasse, només ho prenc. Estic una mica marejat. Però ja és mitjanit. He aguantat fins a les dotze. Moderant-me, prenent-ho tot lentament. L'efecte excitant de la coca comença a desaparéixer.

Crec que m'ajauré una mica. Tanque els ulls... sona Miles Davis... Òbric els ulls. Són les tres de la matinada. Escolte alguns sorolls davant de mi i mire en eixa direcció sense alçar el cap. Carles i Jaume estan amb Núria a l'altre sofà. Es mouen, tres siluetes que destaquen en l’obscuritat. No pareix que ella es resistesca molt. Em sorprén el fet que aquesta visió no em provoca cap sentiment, cap llàgrima als meus ulls ni cap necessitat d'alçar-me i alliberar la fúria que se suposa hauria de provocar-me aquesta situació. En aquest moment estic massa atordit per a això. I quasi són a l'abast de la meua mà. Preferisc no mirar el que està ocorrent cap als meus peus. No vull imaginar el que els altres deuen estar fent a la pobra Marta. Tot és borrós. Torne a tancar els ulls... I els torne a obrir.

Ara són les sis i mitja del matí. Tots estan adormits. Núria, dissimuladament ajaguda sobre una butaca molt a prop de mi. M'aixeque. Preferesc no dir res. Me'n vaig en silenci. Tinc el cap massa ocupat per a sentir ressaca. No és la primera vegada que pense el que estic pensant ara mateix. Pero mai aquesta idea havia sigut acompanyada, al meu cap, per tan gran quantitat de pensaments. El meu futur... La meua família... Els errors comesos... Els errors que han fet que ja no puga pensar que sempre puc recolzar-me en cap cosa, que no tinga un futur, ni una família... ni a Núria. Només ara que no és al meu costat m'adone que ella era l'única cosa que em mantenia unit al món real. El millor que podia haver-li passat seria no haver-me conegut mai en la seua vida. Jo l'he empesa a una existència miserable. A la meva existència. Per la meva culpa ja mai no serà capaç de reprendre els estudis. Tant alcohol i tanta droga et prenen la capacitat d'aprofitar la teua vida, el teu dret innat a una existència digna. He convertit la meravellosa dona que era en una adúltera sense cap possibilitat de reprendre la vida que hauria d'haver tingut.

Agafe un taxi, que em porta a la zona portuària. Pague al conductor i camine cap a la zona més allunyada de cap trànsit o càrrega. El sol ha començat a sortir fa algun temps. El mar, feia una estona de color roig, ara passa a la seua blavor habitual. Aquest matí és inusualmet calmat. Per primera vegada sent por. No sé com continuar. Em sent desemparat, sent la inseguretat que em causa pensar en el fet que a ningú no li importe jo. Llavors, per què em preocupe tant pel que senten els altres, pel que els passe? Per què pel meu futur? Per què per aquella gossa? Les decisions que he pres en la meua vida ja són preses, no es pot tornar enrere. I què dimonis, sóc feliç amb eixa merda. Cadascú ha de conviure amb els seus propis problemes. Jo sóc feliç amb els meus. Així que tornaré al centre, trucaré a Carles, fingiré que no s'ha tirat a la meua xica, i tornarem a quedar per beure més que mai. L'endemà no és prometedor, però és el meu endemà. El que he triat. Llavors, què més dóna?

PS.: Moltíssimes gràcies a Dora per la correcció.